MESURES VALENCIANES

Les mides sorgiren primitivament per comparacions amb parts del cos humà: braç, colze, peu, pam, mà (oberta o tancada), braçada, pas, etc.

              

Pam                                                                     Peu

Les mesures de superfície anaven lligades a conceptes diversos: les feines agrícoles donaven lloc a establir les extensions de terreny treballades en un dia; la sembradura permetia expressar la superfície en termes de les mesures de gra que l'home utilitzava per a sembrar una extensió determinada; la producció d'un camp donava també un criteri d'avaluació superficial, i l'ús de mides permetia obtenir un criteri geomètric de mesurament.

Les mesures de capacitat, tant per a sòlids, (grans, fruites, objectes, etc.),es basaren en l'ús de recipients de mides fixes i que s'acceptaven en fer el mesuratge de volum.  

Els pesos anaren sempre lligats al principi de la balança, i conseqüentment a l'ús referencial de pesals. Cal notar que l'ús de balances va donar des de molt antic una imatge palpable del concepte d'equitativitat i de justícia.

Cada poble, cada cultura, van anar forjant, any rera any, un peculiar sistema de pesar, amidar i mesurar. Aviat, però, sorgiren dos problemes: el caràcter estrictament local de les unitats de mesurament (que dificultava l'intercanvi comercial i científic) i la total arbitrarietat del sistema metrològic: homes de diferents grandàries, pesals de diferent material i recipients molt particulars feien inviable l'establiment de comparacions dignes. Per això no és d'estranyar que, tot i mantenir-se la validesa local de les mesures, existís una preocupació constant per tal de fixar patrons: vares, pesals o recipients que servissin de model o unitat.

Vetllar per l'establiment i l'ús correcte dels patrons fou una tasca de govern tremendament important: per a vendre i comprar, per a fer compostos medicinals, per a emetre monedes, per a cobrar impostos, etc., quasi tot necessitava, en un moment donat, l'ús dels patrons.

Per tal de facilitar aquesta tasca es féu palesa la necessitat d'establir patrons que corresponguessin als múltiples i submúltiples de les unitats. En aquest senti, cada cultura ideà el seu propi mètode de subdivisió i de multiplicitat d'acord, moltes vegades, amb el seu característic sistema de numeració. La base deu ( sistema decimal ) i la base dotze, han estat bases privilegiades per a les cultures més importants. Amb el canvi constant, el mapa polític del món ha anat veient evolucionar els diversos sistemes metrològics. No ha estat fins al segle XVIII, amb la creació del Sistema mètric decimal francès, que la humanitat ha començat a unificar les mesures. L'èxit assolit per aquest sistema és només comparable a l'obtingut pels calendaris i la divisió del temps. El motiu és simple: el sistema mètric francès va aportar uns patrons científicament universals lligats a les dimensions de la Terra.

Els progressos constants de la ciència han permès d'arribar avui a una gran precisió metrològica i a una gran riquesa d'unitats. La universalitat i la cientifització dels pesos, les mides i les mesures han donat un paràmetre fi i rigorós de l'avenç humà. En contrapartida, la metrologia s'ha anat allunyant de les seves pròpies arrels: l'home i el seu entorn immediat.

Les mides poden classificar-se en diversos grups:

· Mides antropològiques
· Mides amb patrons
· Mides itineràires

Mides Antropològiques:

Aquestes mides estaven basades en distàncies del cos humà, però posteriorment foren normalitzades amb patrons, per evitar que una mateixa mida tingués diferents valors.

Les més importants són:

- El pam

- El peu
- El pas
- La polzada
- El cos
- La braça
- El dit
- La colzada

 

Mides amb patrons:

 

Entre les mides de patrons podem distingir:


- La vara

- La barcella, l'almud

 

La vara (0,906 metres actuals) era la mida de longitud pròpia del País Valencià i de la Catalunya Occidental. Es dividia en 4 pams i equivalia a 3 peus. La vara valenciana fou creada per Jaume l el Conqueridor el 1238 a València, i esdevingué la mida fonamental del País Valencià. El bastó de fusta, metall o canya corresponent a una vara era dividit en pams i dits. A les botigues de roba i merceria s'usava un regle de fusta de mitja vara.

 

La barcella i l'almud, entre altres,  s'utilitzaven per a mesurar grans. Es tractava de recipients de fusta, a voltes reforçats amb peces metàl·liques. Existien uns patrons de metall i a diverses localitats hi havia mesures publiques de pedra. La comprovació de la bondat de les mesures era feta periòdicament pel mostassà.

Mides itineràries:

Les mides itineràries més conegudes són

- La llegua

- L'hora de camí

- La milla marina o nus.

Al País Valencià, la llegua era igual a 20.000 peus valencians. Modernament és coneguda també la llegua marina, dita de "20 al Grau", que té un valor basat en la longitud del meridià terrestre (1/20), i per tant és una mida universal, comuna a tots els països.

 

L'hora de camí era una mida itinerària igual a la distància que es podia caminar en 1 hora. També es parlava de 1/2 hora de camí, 1/4 d'hora de camí etc., especialment per a indicar distancies entre poblacions o llocs. És una mida variable que depèn de la marxa del terreny, etc. Els valors de l'hora de camí oscil·len entre 3,5 i 5 km, segons els llocs.

 

La milla marina és emprada en navegació i val 1/3 de la llegua marina actual, o també 1.851,66 m. La milla era una mida itinerària coneguda força antiga i és esmentada ja per Ramon Llull a l'Arbre de la Ciència. Per tal de calcular la velocitat d'una embarcació, el mariner des de la barca en marxa deixava surant sobre l'aigua una peça dita "corredora de barqueta" i anava amollant la carda que unia la corredora a la barca. Al cap d'un cert temps, mesurat per exemple amb rellotge de sorra, recollia tota la carda amollada i comptava quants nusos d'aquesta s'havien deixat anar. La distancia entre dos nusos era dita nus, equivalent al tros de carda amollada en 30 segons per una embarcació que navegui a 1 milla per hora. En tot rigor caldria dir que 1 milla són 120 nusos.

 

Mesures de capacitat

 

Per a grans:

 

Per a mesurar grans s'utilitzaven recipients de fusta, a voltes reforçats amb ferros. Aquestes mesures tenien una gran importància en la compra-venda de grans, però també eren emprades per a d’altres productes com ara ametlles, olives, sal, etc. També servien en el pagament de censos.  Les mesures per a grans podien ser rases o curulles; perquè fossin rases calia passar-hi per la boca el pal anomenat "rasador", el qual eliminava la part de gra sobrant, mentre que en les curulles no s'utilitzava el rasador

 

Barcella i mitjabarcella

 

La barcella era la mesura usada per a grans al País Valencià (on es dividia en 4 almuds, o 16 quarterons, o 128 mesuretes. i equivalia a 1/2 faneca, o 1/4 de taleca, o 1/12 del cafís). El recipient, que era de fusta, tenia la forma d'un tronc de piràmide de base quadrada amb la boca folrada de llauna de ferro i travessada per un diàmetre de ferro. A dos dels costats contraris hi havia dues nanses. En general el diàmetre de ferro de la boca era unit a la base per una altra barra de ferro i el perímetre de la base s'acostumava a rematar amb una anella de ferro.

 

També eren molt utilizats per la seua maniobrabilitat l'almud i el mitjalmaut. L'almut conté un poc més de 4 litres.

 

                                                     Barcella, mitjabarcella i almud

 

1 cafís = 6 faneques = 12 barcelles

1 faneca = 2 barcelles

1 barcella = 4 almuds = 8 migalmuds = 128 mesuretes = 16,60 litros actuales

1 almud = 2 mitjalmuds = 4 quarterons

1 quarteró = 2 mitges = 8 mesuretes

 

Mesureta

 

Per a olives:

 

Per a posar olives i portar-les a l’almàssera, s'utilitzava el tagzím, cabàs estret i alt d'espart, amb tapadora i quatre anses.

 

Tagzím

 

Per a vi i llet:

 

Les mesures per a vi i llet depenien dels tipus de recipients emprats, que variaven localment.  Al País Valencià era el càntir (que també era utilitzat a les comarques occidentals de Catalunya).

El càntir, dit dialectalment cànter, equivalia al País Valencià a 16 mitgetes o 1/40 de pipa.

1 cànter = 4 quarts = 10,27 litres actuals

 

Per a oli

 

Les mesures per a oli, en general diferents de les de vi, eren també relacionades amb diferents tipus de recipients, destinats a vendre-hi, guardar-hi o transportar-hi l’oli. Les mesuraes pròpies  al País Valencià eren la l'arrova i la lliura d’oli.

 

1 arrova = 30 lliures = 12,14 litres actuals

Cànters de mesurar oli d'arrova i mitja arrova

 

Mesures de pes

 

Els aparells amb el qual es pesaven els aliments, productes, etc.  eren, fonamentalment,  la balança i la romana:

 

      

                                  Balança                                                                 Romana

 

La unitat comuna era la lliura, en general de 12 unces. El valor de la lliura era variable segons els llocs.

 

A les terres on es cultiva arròs, també s'usava la mesura dels sacs que equivalia:

 

1 sac = 75 kg

 

Sacs de blat

 

L'arrova moderna equival a 10 kg .

El quintar mètric equival a 100 quilograms.

 

Taula d'equivalències:

1 sac = 75 quilograms

1 tona = 8 càrregues = 998,4 Kg

1 càrrega = 3 quintars = 12 arroves = 124,8  Kg

1 quintar = 4 arroves = 41,6  Kg

1 arrova = 4 quarterons = 26 lliures = 10,4 Kg

1 quarteró = 6 1/2 lliures = 2,6 Kg

1 lliura = 12 unces = 400 g

1 unça = 4 quarts = 33,3 g

1 quart = 8,33 g

 

Mesures de superfícies

 

Les mesures de superfície eren molt locals i variables. Se'n pot fer una primera classificació d'acord amb aquests tres conceptes: geomètric, de treball agrícola i de sembradura.

 

Mesures de superfícies geomètriques:

 

Aquestes eren les mesures fetes emprant mides amb patrons: canes, vares, destres, peus, passos, etc. Tres exemples importants en foren la mujada, la vessana i la fanecada.

 

Mesures de superficies segons el treball agrícola

 

La més bàsica era el jornal. Aquest es defineix com l'extensió de terra que es podia treballar en un dia. El jornal depèn del tipus d'agent treballador (persona, mul, parella de bous, cavall, etc.), del tipus de lloc (camp, de blat, prat, vinya) i de la classe d'activitat a realitzar-hi (llaurar, sembrar, segar, dallar herba, collir raïm, plantar ceps.)

 

També es podía medir la superfície segons la sembradura

 

La fanecada del País Valencià fou originàriament l'extensió de terra sembrable amb una faneca de gra, però es definí posteriorment com 200 braces reials, o 16.200 pams quadrats, o 1.012,5 vares quadrades (831,09 m² actuals).

 

Faneca

 

Aquestes mesures corresponen a les extensions de terra que es podien sembrar amb una quantitat determinada de gra. És a dir, eren mesures relatives a l'ús de les mesures de capacitat per a grans. Normalment acabaren definint-se geomètricament. En cal destacar la fanecada o "fanecà", extensió sembrable amb una faneca de gra.

 

1 jovada = 6 cafisades = 36 fanecades

1 cafissada = 6 fanecades

1 fanecada = 831,09 m² actuals