MESURES VALENCIANES |
Les
mides sorgiren primitivament per comparacions amb parts del cos humà: braç,
colze, peu, pam, mà (oberta o tancada), braçada, pas, etc.
Pam Peu
Les
mesures de superfície anaven lligades a conceptes diversos: les feines
agrícoles donaven lloc a establir les extensions de terreny treballades en un
dia; la sembradura permetia expressar la superfície en termes de les mesures de
gra que l'home utilitzava per a sembrar una extensió determinada; la producció
d'un camp donava també un criteri d'avaluació superficial, i l'ús de mides
permetia obtenir un criteri geomètric de mesurament.
Les mesures de capacitat, tant per a sòlids,
(grans, fruites, objectes, etc.),es basaren en l'ús de recipients de mides fixes
i que s'acceptaven en fer el mesuratge de volum.
Els
pesos anaren sempre lligats al principi de la balança, i conseqüentment a l'ús
referencial de pesals. Cal notar que l'ús de balances va donar des de molt
antic una imatge palpable del concepte d'equitativitat i de
justícia.
Cada poble, cada cultura, van anar
forjant, any rera any, un peculiar sistema de pesar, amidar i
mesurar. Aviat, però, sorgiren dos problemes: el caràcter
estrictament local de les unitats de mesurament (que dificultava
l'intercanvi comercial i científic) i la total arbitrarietat del
sistema metrològic: homes de diferents grandàries, pesals de
diferent material i recipients molt particulars feien inviable
l'establiment de comparacions dignes. Per això no és d'estranyar que, tot
i mantenir-se la validesa local de les mesures, existís una
preocupació constant per tal de fixar patrons: vares, pesals o
recipients que servissin de model o unitat. |
Vetllar
per l'establiment i l'ús correcte dels patrons fou una tasca de govern
tremendament important: per a vendre i comprar, per a fer compostos medicinals,
per a emetre monedes, per a cobrar impostos, etc., quasi tot necessitava, en un
moment donat, l'ús dels patrons.
Per
tal de facilitar aquesta tasca es féu palesa la necessitat d'establir patrons
que corresponguessin als múltiples i submúltiples de les unitats. En aquest
senti, cada cultura ideà el seu propi mètode de subdivisió i de multiplicitat
d'acord, moltes vegades, amb el seu característic sistema de numeració. La base
deu ( sistema decimal ) i la base dotze, han estat bases privilegiades per a les
cultures més importants. Amb el canvi constant, el mapa polític del món ha anat
veient evolucionar els diversos sistemes metrològics. No ha estat fins al segle
XVIII, amb la creació del Sistema mètric decimal francès, que la humanitat ha
començat a unificar les mesures. L'èxit assolit per aquest sistema és només
comparable a l'obtingut pels calendaris i la divisió del temps. El motiu és
simple: el sistema mètric francès va aportar uns patrons científicament
universals lligats a les dimensions de la Terra.
Els progressos constants de la ciència han permès d'arribar avui a una gran precisió metrològica i a una gran riquesa d'unitats. La universalitat i la cientifització dels pesos, les mides i les mesures han donat un paràmetre fi i rigorós de l'avenç humà. En contrapartida, la metrologia s'ha anat allunyant de les seves pròpies arrels: l'home i el seu entorn immediat.
Les mides poden classificar-se en diversos grups:
·
Mides antropològiques
·
Mides amb patrons
·
Mides itineràires
Mides Antropològiques:
Aquestes
mides estaven basades en distàncies del cos humà, però posteriorment foren
normalitzades amb patrons, per evitar que una mateixa mida tingués diferents
valors.
Les més importants són:
- El pam
-
El peu
- El pas
- La
polzada
- El
cos
-
La braça
- El
dit
-
La colzada
Mides
amb patrons
Entre
les mides de patrons podem distingir:
- La vara
- La barcella, l'almud
La vara
(0,906 metres actuals) era
la mida
de longitud pròpia
del País Valencià i de la Catalunya Occidental.
La barcella i l'almud, entre altres, s'utilitzaven per a mesurar grans. Es tractava de recipients de fusta, a voltes reforçats amb peces metàl·liques. Existien uns patrons de metall i a diverses localitats hi havia mesures publiques de pedra. La comprovació de la bondat de les mesures era feta periòdicament pel mostassà.
Mides itineràries:
Les mides itineràries més conegudes són
- La llegua
- L'hora de camí
-
La
milla marina o nus.
Al País Valencià, la llegua era igual a 20.000 peus valencians. Modernament és coneguda també la llegua marina, dita de "20 al Grau", que té un valor basat en la longitud del meridià terrestre (1/20), i per tant és una mida universal, comuna a tots els països.
L'hora
de camí era
una mida itinerària igual a la distància que es podia caminar en 1 hora. També
es parlava de 1/2 hora de camí, 1/4
d'hora de camí etc., especialment per a indicar distancies entre poblacions
o llocs. És una mida variable que depèn de la marxa del terreny, etc. Els valors
de l'hora de camí oscil·len entre
3,5 i 5 km, segons els llocs.
La milla marina és emprada en navegació i
val 1/3 de la llegua marina actual,
o també 1.851,66 m. La milla era una
mida itinerària coneguda força antiga i és esmentada ja per Ramon Llull a l'Arbre de la Ciència. Per tal de
calcular la velocitat d'una embarcació, el mariner des de la barca en marxa
deixava surant sobre l'aigua una peça dita
"corredora
de barqueta" i anava
amollant la carda que unia la corredora a la barca. Al cap d'un cert temps,
mesurat per exemple amb rellotge de sorra, recollia tota la carda amollada i
comptava quants nusos d'aquesta s'havien deixat anar. La distancia entre dos
nusos era dita nus, equivalent al
tros de carda amollada en 30 segons per una embarcació que navegui a 1 milla
per hora. En tot rigor caldria dir que 1 milla són 120 nusos.
Mesures de
capacitat
Per a
grans:
Per a mesurar grans
s'utilitzaven recipients de fusta, a voltes reforçats amb
ferros. Aquestes mesures tenien una gran importància en la compra-venda de
grans, però també eren emprades per a d’altres productes com ara ametlles,
olives, sal, etc. També servien en el pagament de censos. Les mesures per
a grans podien ser rases o curulles; perquè fossin rases
calia passar-hi per la boca el pal anomenat
"rasador", el qual eliminava la part de
gra sobrant, mentre que en les curulles no s'utilitzava el rasador
Barcella i mitjabarcella
La barcella era la
mesura usada per
a grans
al
País Valencià (on es dividia en 4 almuds, o 16 quarterons, o 128
mesuretes. i equivalia a 1/2 faneca, o 1/4 de taleca, o 1/12 del cafís). El
recipient, que era de
fusta,
tenia la forma d'un tronc de piràmide de base quadrada amb la boca folrada de
llauna de ferro i travessada per un diàmetre de ferro. A dos dels costats
contraris hi havia dues nanses. En general el diàmetre de ferro de la boca era
unit a la base per una altra barra de ferro i el perímetre de la base
s'acostumava a rematar amb una anella de ferro.
També eren molt utilizats per la seua maniobrabilitat l'almud i el mitjalmaut. L'almut conté un poc més de 4 litres.
Barcella, mitjabarcella i almud
1 cafís = 6 faneques = 12 barcelles
1 faneca = 2 barcelles
1 barcella = 4 almuds = 8 migalmuds = 128 mesuretes = 16,60 litros actuales
1 almud = 2 mitjalmuds = 4 quarterons
1 quarteró = 2 mitges = 8 mesuretes
Mesureta
Per a olives:
Per a posar olives i portar-les a l’almàssera, s'utilitzava el tagzím, cabàs estret i alt d'espart, amb tapadora i quatre anses.
Tagzím
Per a vi i
llet:
Les mesures per a vi i llet depenien dels tipus
de recipients emprats, que variaven localment. Al País Valencià era el
càntir (que també era utilitzat a les comarques occidentals de
Catalunya).
El càntir, dit dialectalment cànter, equivalia al País Valencià a 16 mitgetes o 1/40 de pipa.
1 cànter = 4 quarts = 10,27 litres actuals
Per a oli
Les mesures per a oli, en general
diferents de les de vi, eren també relacionades amb diferents tipus de
recipients, destinats a vendre-hi, guardar-hi o transportar-hi l’oli.
1 arrova = 30 lliures = 12,14 litres actuals
Cànters de mesurar oli d'arrova i mitja arrova
Mesures de pes
Els aparells amb el qual es pesaven els aliments, productes, etc. eren, fonamentalment, la balança i la romana:
Balança Romana
La unitat comuna era la lliura, en general de 12 unces.
El valor de la lliura era variable segons els llocs.
A les terres on es cultiva arròs, també s'usava la mesura dels sacs que equivalia:
1 sac = 75 kg
Sacs de blat
L'arrova moderna equival a 10 kg .
El quintar mètric equival a 100 quilograms.
Taula d'equivalències:
1 sac = 75 quilograms
1 tona = 8 càrregues = 998,4 Kg
1
càrrega = 3 quintars = 12 arroves = 124,8 Kg
1
quintar = 4 arroves = 41,6 Kg
1
arrova = 4 quarterons = 26 lliures = 10,4 Kg
1
quarteró = 6 1/2 lliures = 2,6 Kg
1
lliura = 12 unces = 400 g
1
unça = 4 quarts = 33,3 g
1
quart = 8,33 g
Mesures de superfícies
Les mesures de
superfície eren molt locals i variables. Se'n pot fer una primera classificació
d'acord amb aquests tres conceptes: geomètric, de treball agrícola i de
sembradura.
Mesures de superfícies geomètriques:
Aquestes eren les
mesures fetes emprant mides amb patrons: canes, vares, destres, peus, passos,
etc. Tres exemples importants en foren la mujada, la vessana i la
fanecada.
Mesures de superficies segons el treball agrícola
La més bàsica era el jornal. Aquest es defineix com l'extensió de terra que es podia treballar en un dia. El jornal depèn del tipus d'agent treballador (persona, mul, parella de bous, cavall, etc.), del tipus de lloc (camp, de blat, prat, vinya) i de la classe d'activitat a realitzar-hi (llaurar, sembrar, segar, dallar herba, collir raïm, plantar ceps.)
També es podía medir la superfície segons la sembradura
La fanecada del País Valencià fou
originàriament l'extensió de terra sembrable amb una faneca de gra, però es
definí posteriorment com 200 braces reials, o 16.200 pams quadrats, o 1.012,5
vares quadrades (831,09 m²
actuals).
Faneca
Aquestes mesures corresponen a les extensions de terra que es podien sembrar amb una quantitat determinada de gra. És a dir, eren mesures relatives a l'ús de les mesures de capacitat per a grans. Normalment acabaren definint-se geomètricament. En cal destacar la fanecada o "fanecà", extensió sembrable amb una faneca de gra.
1 jovada = 6 cafisades = 36 fanecades
1 cafissada = 6 fanecades
1 fanecada = 831,09 m² actuals